-Ha mort el Sergent Pebre?
-No. S'ha descompost en colors i després s'ha fos amb les estreles.
-És feliç ara?
-Allí no hi ha una altra emoció que un èxtasi permanent.
-I a que sap?
-He sentit que sap a ratolí amb groc.
-És el groc un condiment?
-Depén...
-Depén de que?
-De tu.
3 de gener del 2010
16 de desembre del 2009
The Creator has a Master plan... ?
La música és música però hi ha músics, grans i no tant, que han volgut donar-li una certa espiritualitat. Amb açò em ve al cap Coltrane i els seus discos i temes amb senyals a religions com l'islam o el budisme o inclús una fusió d'ambdós.
Però vull parlar d'un tema compost per un dels seus deixebles: The Creator has a Master plan de Pharoah Sanders. És el titul del tema el que m'ha fet pensar... (també és culpable la filosofia moderna)
I si haguera algo “escrit” sobre nosaltres? No em referisc a tot sinó a algun detall. De fet sí n'hi ha. Els gens determinen com es creix i envellixes, segons la psicologia un fet pot produir un cert comportament en un futur, a.K.a. Trauma...
Seguint esta línia diré que sóc de la convicció que les persones es fan, per tant, la persona pot “escriure” el seu caràcter/comportament/futur, conscientment o inconscientment (ací hi ha molt que rascar).
Jo, ho reconec, he fet coses, conscientment, que després m'han influenciat, inconscientment, en el meu caràcter i forma de relacionar-me,i d'açò em done compte a posteriori.
"He escrit la meua mort, sense saber-ho o volent..."
El millor, o pitjor, és que no sé si vull canviar-ho. A vegades m'enorgullisc del grau de amoralitat i independencia mundanal que he conseguit i altres vegades pense que no va a durme a cap lloc pensar així. No sé... potser tot açò forma part del ball(tinc que dedicar-li una entrada a aquest ball).
Però vull parlar d'un tema compost per un dels seus deixebles: The Creator has a Master plan de Pharoah Sanders. És el titul del tema el que m'ha fet pensar... (també és culpable la filosofia moderna)
I si haguera algo “escrit” sobre nosaltres? No em referisc a tot sinó a algun detall. De fet sí n'hi ha. Els gens determinen com es creix i envellixes, segons la psicologia un fet pot produir un cert comportament en un futur, a.K.a. Trauma...
Seguint esta línia diré que sóc de la convicció que les persones es fan, per tant, la persona pot “escriure” el seu caràcter/comportament/futur, conscientment o inconscientment (ací hi ha molt que rascar).
Jo, ho reconec, he fet coses, conscientment, que després m'han influenciat, inconscientment, en el meu caràcter i forma de relacionar-me,i d'açò em done compte a posteriori.
"He escrit la meua mort, sense saber-ho o volent..."
El millor, o pitjor, és que no sé si vull canviar-ho. A vegades m'enorgullisc del grau de amoralitat i independencia mundanal que he conseguit i altres vegades pense que no va a durme a cap lloc pensar així. No sé... potser tot açò forma part del ball(tinc que dedicar-li una entrada a aquest ball).
14 de novembre del 2009
Ja saps...
Si tens una vida avorrida i mediocre, és per haver escoltat a la teua mami , al teu papi, als teus professors, als capellans o a algun tipus en la TV diguente com fer les coses. Així que t'HO MEREIXES!
Frank Zappa dixit.
Frank Zappa dixit.
5 de novembre del 2009
El so
El so pot ser dur, suau, brillant, fosc... Pot ser el reflex d'emocions, un crit de llibertat, les llàgrimes d'un amant, la rialla d'un xiquet...
El que esta clar es, que per a un music, el so es el seu "JO" al mon de les melodies. El seu alter ego que el representa als oïts de quansevol. Per tant el músic deurà treballar-lo, mimar-lo i lloar-lo.
Jo conec el meu so. Tots els dies el sent dins del meu cap, sonant sense parar amb pols frenètic i nerviós, de to obscur i justa estridència. El problema sorgix quan el mecanisme que te que fer-lo fora del meu cap falla. I no puc traure'l.
El mateix hem passa amb el dia a dia. Sé el que vull sentir però no se com assolir-ho.
El que esta clar es, que per a un music, el so es el seu "JO" al mon de les melodies. El seu alter ego que el representa als oïts de quansevol. Per tant el músic deurà treballar-lo, mimar-lo i lloar-lo.
Jo conec el meu so. Tots els dies el sent dins del meu cap, sonant sense parar amb pols frenètic i nerviós, de to obscur i justa estridència. El problema sorgix quan el mecanisme que te que fer-lo fora del meu cap falla. I no puc traure'l.
El mateix hem passa amb el dia a dia. Sé el que vull sentir però no se com assolir-ho.
1 d’octubre del 2009
Sense estiu III
Després de l'atac dels llops ensinistrats vaig entrar en un estat vegetatiu de què vaig eixir fa poc. La meua sorpresa va ser que eixe coma havia sigut provocat per la ultima fase de la metamorfosi. Amb el meu refugi en ruïnes i la metamorfosi completada, vaig decidir que ja era l'hora de tornar.
I ací estic, en l'altre costat de la frontera. Ací hi ha un poc més que llops. Coses per la qual vaig fugir als deserts. Però ara no sóc humà, sóc algo més.
I ací estic, en l'altre costat de la frontera. Ací hi ha un poc més que llops. Coses per la qual vaig fugir als deserts. Però ara no sóc humà, sóc algo més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)